"THE ROAD" (BSO)
NICK CAVE & WARREN ELLIS
dimecres, 24 de desembre del 2014
divendres, 19 de desembre del 2014
ΟΔΥΣΣΕΙΑ
Com quan la terra es mostra generosa als nàufrags, la nau ben construïda dels quals Posidó ha destrossat en la mar, escomesa pel vent i per l'onatge violent; i uns quants han fugit de la mar cendrosa cap a la terra ferma, nedant, i la salabror els ha omplert de crostes la pell; i trepitgen la terra contents d'haver-se pogut escapar de la desgràcia; de la mateixa manera, doncs, era benvingut l'espòs de Penèlope i se'l remirava i no li treia del coll els seus braços blancs.
dissabte, 13 de desembre del 2014
"L'ACTE DARRER"
JOAN VINYOLI
que soit la comédie en tout le reste. On jette
enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour
jamais.
PASCAL
Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d'herba tocada
per l'esbatec del primer vent del dia,
vagits de llum,
m'adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d'entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
-car hom beu molt-, de restes de vianda
ja freda als plats -car hom menja a deshora,
de pressa i malament-,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s'extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou cremar bé.
I mentre sec al balancí, d'esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d'emprendre
reformes radicals.
No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és veure
què falla més.
No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d'amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d'un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l'arbre del cant fins a l'orella casta
d'Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;
car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d'Apol.lo,
i una calitja d'or tremola
devant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m'espantaré del fred que ha d'arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrera de tot,
covardament, com l'atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.
No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.
Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d'herba tocada
per l'esbatec del primer vent del dia,
vagits de llum,
m'adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d'entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
-car hom beu molt-, de restes de vianda
ja freda als plats -car hom menja a deshora,
de pressa i malament-,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s'extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou cremar bé.
I mentre sec al balancí, d'esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d'emprendre
reformes radicals.
No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és veure
què falla més.
No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d'amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d'un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l'arbre del cant fins a l'orella casta
d'Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;
car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d'Apol.lo,
i una calitja d'or tremola
devant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m'espantaré del fred que ha d'arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrera de tot,
covardament, com l'atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.
No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.
Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.
dimecres, 10 de desembre del 2014
"SENYOR BOTIGUER"
SISA
Oh, senyor botiguer! Sempre us he vist ficat
dins d'un sac de confits i amb una peixera al cap
entre cebes i alls i pernils.
Oh, senyor botiguer! Sou vós i els vostres fills
que perfumen els carrers amb floretes d'anís
que mai no heu olorat ni heu sentit quan la flor ha de florir.
Oh, senyor botiguer! Sempre heu fet un bon pas
vos sou home de seny, senyor botiguer,
vos sou l'home amagat del meu somni ancestral
personatge important del meu somni perdut
on aquest barri humit, aquest barri envellit
pels efluvis del mar i del vent.
Vos sou l'home malalt que fuig corrent del meu llit
quan arribo a dormir sense somnis estranys.
Oh, senyor botiguer! Morireu de bon temps
amb el cel tan serè com el món curt i estret
de bon jan català, honorable i cristià,
que heu creat.
dins d'un sac de confits i amb una peixera al cap
entre cebes i alls i pernils.
Oh, senyor botiguer! Sou vós i els vostres fills
que perfumen els carrers amb floretes d'anís
que mai no heu olorat ni heu sentit quan la flor ha de florir.
Oh, senyor botiguer! Sempre heu fet un bon pas
vos sou home de seny, senyor botiguer,
vos sou l'home amagat del meu somni ancestral
personatge important del meu somni perdut
on aquest barri humit, aquest barri envellit
pels efluvis del mar i del vent.
Vos sou l'home malalt que fuig corrent del meu llit
quan arribo a dormir sense somnis estranys.
Oh, senyor botiguer! Morireu de bon temps
amb el cel tan serè com el món curt i estret
de bon jan català, honorable i cristià,
que heu creat.
"EL FILL DEL MESTRE"
SISA
El fill del mestre fa ninots,
la seva mare estén llençols
i el balcó obert deixa escapar
l´aire corrent del bestiar
que apaga els bens conills i porcs
El fill del mestre trenca nius,
i son germa que se n´enriu
rep una pedregada al cap,
es fot a córrer i a volar,
de dalt d´un arbre fa piu-piu.
El fill del mestre es tira un rot,
son pare explica la lliçó,
de tant en tant es tira un pet
i es rasca el cul amb gran deleït
mentre s´arregla els pantalons.
El fill del mestre,
que té la iaia que no duu sostens,
mossega un arbre de nadal
que té plantat a l´orinal,
fins que ja no li quedin dents.
El fill dels mestre té el cap gros
sa germana la Consol
te un nòvio que es americà
que menja xiclet per dinar
i es beu la ginebra amb gasoil.
El fill del mestre planta naps,
la tieta els cull al cap d´un any
els porta a vendre al mercat nou,
ven faves tendres llet i ous
i els lluços se´ls mengen els gats.
El fill del mestre, el fill del mestre, el fill del mestre, el fill del mestre, el fill del mestre
El fill del mestre ha calat foc a la casa.
la seva mare estén llençols
i el balcó obert deixa escapar
l´aire corrent del bestiar
que apaga els bens conills i porcs
El fill del mestre trenca nius,
i son germa que se n´enriu
rep una pedregada al cap,
es fot a córrer i a volar,
de dalt d´un arbre fa piu-piu.
El fill del mestre es tira un rot,
son pare explica la lliçó,
de tant en tant es tira un pet
i es rasca el cul amb gran deleït
mentre s´arregla els pantalons.
El fill del mestre,
que té la iaia que no duu sostens,
mossega un arbre de nadal
que té plantat a l´orinal,
fins que ja no li quedin dents.
El fill dels mestre té el cap gros
sa germana la Consol
te un nòvio que es americà
que menja xiclet per dinar
i es beu la ginebra amb gasoil.
El fill del mestre planta naps,
la tieta els cull al cap d´un any
els porta a vendre al mercat nou,
ven faves tendres llet i ous
i els lluços se´ls mengen els gats.
El fill del mestre, el fill del mestre, el fill del mestre, el fill del mestre, el fill del mestre
El fill del mestre ha calat foc a la casa.
dijous, 4 de desembre del 2014
"SUNT LACRIMAE RERUM"
JOAN VINYOLI
A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l'hora que la mar s'agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerum.
Ai, aquest "ai" és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l'ample mar
guspirejant parlant-nos en metàfores.
"La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura."
Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d'un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d'estiu,
devant el somriure dels morts que se li fan propers.
Ara tot d'una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
devant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d'arròs
de l'Empordà xops d'aigua.
És tard, és hora de tornar a Begur
en l'autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l'encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d'atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.
Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l'estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.
Els arbres es clivellen,
els fruiters regalimen goma.
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l'hora que la mar s'agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerum.
Ai, aquest "ai" és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l'ample mar
guspirejant parlant-nos en metàfores.
"La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura."
Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d'un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d'estiu,
devant el somriure dels morts que se li fan propers.
Ara tot d'una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
devant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d'arròs
de l'Empordà xops d'aigua.
És tard, és hora de tornar a Begur
en l'autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l'encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d'atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.
Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l'estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.
Els arbres es clivellen,
els fruiters regalimen goma.
dimarts, 2 de desembre del 2014
"LA PARAULA" (A TRAVÉS DE VINYOLI)
XAVI MÚRCIA
Aturada ja la vida,
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.
Delerós, enderiat,
he pres tot d'una embranzida;
fent un salt fora de mida,
sobtadament m'he envolat.
Com és que m'he desvetllat
en una serra tan alta?
Tot el que miro m'exalta
i parlo com un orat.
Eixemplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.
Qui és que aquí m'ha portat?
Adormit davant la taula
de la meva soledat,
m'hi ha portat la paraula.
Joan Vinyoli
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.
Delerós, enderiat,
he pres tot d'una embranzida;
fent un salt fora de mida,
sobtadament m'he envolat.
Com és que m'he desvetllat
en una serra tan alta?
Tot el que miro m'exalta
i parlo com un orat.
Eixemplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.
Qui és que aquí m'ha portat?
Adormit davant la taula
de la meva soledat,
m'hi ha portat la paraula.
Joan Vinyoli
Subscriure's a:
Missatges (Atom)