"COHÈLET"

CARLES DUARTE

Sí, recorda't del teu creador
abans que no es desfaci el fil de plata
i el llantió d'or no s'esberli,
abans que no s'esmicoli la gerra a la font
i la corriola del pou no es trenqui,
abans que la pols no torni a la terra,
al lloc on era,
i l'alè de vida no retorni a Déu
(Eclesiastès, 2.6-7)

Tanca els llavis del dia
i estimba la mirada
contra el cel sense límits,
poblat d'astres distants
que la nit desamaga.

T'hi reconeixes ínfim,
un bri exigu de vida
que segueix el seu curs,
gairebé imperceptible,
en l'immens escenari
que un Déu ha construït
perquè hi transcorri el temps.

Digues el nom del vent
que l'univers escampa,
cerca arreu del silenci
l'alè del Déu que et pensa.

Invoca el Déu ocult
que et dibuixa les hores,
un Déu íntim i exacte
que no has sabut comprendre.

Parla-li del teu somni,
d'aquells qui t'engendraren,
de la dona que et cal,
del teus fills que s'espiguen,
del tast de les paraules,
de l'escorça dels cossos,
del tacte blau del Sol,
del lent esclat del mar.

I no demanis res
i assaboreix l'albada,
com desa les estrelles
rere un llençol de llum.

(Del llibre Cohèlet. Barcelona: Columna, 1996)