"EL PRIMER AMOR"

JORDI PÀMIAS

La meva adolescència

–trista, esquerpa com una bestiola salvatge,

dolorosa i difícil com un mal part–

conegué instants de joia

que, com la neu sobtada, enlluernaven l’ànima

del noi, reclòs en un silenci inquiet,

que era jo. Adesiara

la música em feria com la llum d’un llampec;

d’amagat feia versos

i em venien les llàgrimes als ulls;

mirava el meu cos nu

i pressentia ocultes delícies –quan fos

a la vora d’un altre...

I cada dia, a mitja tarda,

esclatava la joia,

com si, de cop,

s’esberlés la magrana del meu viure monòton.

Jo era sol a la botiga, dret

ran de l’aparador, i amb el neguit

de saber, amb una tímida certesa,

que passaria ella, just a dos quarts de sis,

pel carrer: el meu amor primerenc, la noieta

fina i esvelta, de front alt i galtes

vermelles, d’ulls tranquils i cabells rossos

–d’un sorprenent ros clar–, que li rajaven,

com una font, esquena avall...

I ella passava, puntual, amb negre

uniforme de noia de col·legi,

i portant a la mà la bicicleta,

de metall resplendent, per al viatge

de retorn al seu poble... Cada dia,

a mitja tarda, entrava un raig de llum

a la fosca botiga, clapejava amb esquitx

bellugadís el marbre del taulell,

recorria els prestatges altíssims amb llurs pots

de vidre i groga tapa de llautó–,

i els calaixos humils, de fusta prima,

i les balances automàtiques,

d’esmalt lluent, i, al fons, l’antic rellotge...

Sempre, a dos quarts de sis. Com l’esperava,

el moment del seu pas pel carrer! Amb quin afany

ànima i cos se’m barrejaven en

l’encalç meravellat d’aquella noia!...

I com s’adelitaven els meus ulls

en la contemplació brusca i efímera!

I si, una mica abans de l’hora,

entrava a la botiga

algun client, em mossegava els llavis

i l’atenia a contracor... Sovint

venia una dona alta, prima com un secall,

que, quan parlava, feia una ganyota estranya.

Dissimuladament, em carregava, al coll,

un sac d’inútil paciència...

Demanava cent grams de codonyat,

menudes paperines amb arròs i fideus,

la quarta part d’una rajola

de xocolata..., i no acabava mai

de donar-me conversa. Jo, de reüll, mirava

el carrer amb l’esperança de cada dia... Oh joia

suprema de la meva adolescència!

Un cos de noia endevinat perfecte,

uns ulls tranquils i somrients, el front

alt, una pell rosada, com núvol cap al tard,

la mata d’uns cabells que li rajaven,

com una font, esquena avall...