Hi ha un camí de solitud, sovint cercat,
cobert d’herbatge,
que al darrer moment hom s’esfereeix de seguir.
Petjar-lo no és qüestió de solitud.
Amb l’esguard seguir la papallona,
perdre-la entre tiges,
a estones retrobar-la,
veure el groc intermitent,
més tard perduda en la pau de l’estiu.
N’hi ha prou a esperar sa papallona
i després anar-se’n amb l’esguard, ésser estiu
mentre hom pugui aletejar amb son estiu de lleu pensament,
jugar sense pes, lliurar brins de sentit
devers l’indret on l’estiu té son ésser tènue
perdut en planatges entre tiges.

*

Veure la pròpia vida com munts de pedres,
com papallona i núvol,
és la força complexa de l’home.
El sentiment  és el seu ver camí.
El coneixement, la seva fita llunyana.

Els arbres creixen i esperen durant mil anys.
L’edat de la papallona depèn de l’herba estival.
La bellesa del núvol passeja
pel cel la seva estona d’exhibició.
Una hora de vent i ja no hi és.

Viatjar amb el pensament en el temps i l’espai
és donar-se una envergadura,
estesa a través dels anys.
L’alabatre del mar d’imaginació
sobre els anys que altrament fugen
s’hi negava.

Harry Martinson

(traducció d'en Lluís Solanes)